Avui, 24 de febrer, és el dia que s’ha iniciat una invasió per part de l’estat de Rússia a Ucraïna. Una acció que es temia de fa temps i que finalment ens ha sorprès a la matinada. A més de seguir amb interès els anàlisis geoestratègics d’aquestes últimes setmanes, el fracàs de les negociacions ens duu a reflexionar: en mans de qui estem?

Vivim en un món complex. Sabem que les relacions internacionals es mouen en un mar d’interessos geopolítics, de negocis, d’interessos d’elits econòmiques, de desinformació i també de testosterona (!).

Des del 1989 i després de la caiguda del mur de Berlín, volíem que el món es pacifiqués sense les normes de relacions internacionals que suposaven la guerra freda. Des d’aleshores però el món continua convuls: primaveres àrabs contra règims tirànics que encara no han acabat amb anys de guerres, ocupacions de territoris palestins amb règims d’apartheid que no s’acaben mai, talibans de nou en un país desballestat i envaït per les dues superpotències, saqueig encara de recursos africans per part de potències europees i de Nordamèrica, roques en el camí que posen homes de la guerra colombians per ensorrar el procés de pau, i tants i tants conflictes que ens sacsegen la consciència i els sentiments.

Sota els peus de les botes del poder i de la destrucció sempre hi ha persones: les que pateixen, les que fugen, les que sobreviuen dia a dia, les que tenen cura per la resta, les que intenten malgrat tot viure de manera resilient

Avui s’ha repetit de nou l’espectacle sòrdid d’una nova guerra, generada per un imperialisme amb interessos geopolítics, estratègics, defensius… i duta a terme per un dictador amb elevades dosis d’autoritarisme i testosterona que engarjola o directament mata opositors, que tanca homosexuals a les presons, i tot el que no s’adequa als seus estàndards personals (reflex de les dictadures). Això fa pensar en que el poder, a un munt de llocs, continua estant en mans d’humans corruptes, ignorants o desequilibrats.

Enfront d’això la diplomàcia internacional no ha sabut posar en joc la seva capacitat de negociar. Amb polítics que no han valorat el risc d’ampliar una organització militar com l’OTAN. O en com la Unió Europea potser posa la política exterior en caps poc intel·ligents. Quins mèrits i capacitats han dut els nostres polítics a encomanar-los la nostra seguretat?

Com pot ser que, a hores d’ara, no haguem pogut evitar una guerra anunciada? La invasió d’Ucraïna i el patiment de la seva gent és una guerra més, una guerra innecessària. Com les altres.