Centenars de milers de persones truquen a la porta d’Europa demanant ser acollits i protegits en una de les onades més espectaculars de refugiats que commou les consciències dels europeus.

Les societats obertes observen què succeeix dintre i forra de les seves fronteres, reflexionen, prenen conclusions i actuen d’acord amb els seus valors. Fins i tot amb limitacions econòmiques, o crisis socials i polítiques. Societats europees (sobretot les del Sud) trasbalsades per anys del que pot haver estat una de les crisis més llargues del capitalisme, veuen amb perplexitat com arriben milers (potser milions) de persones desposseïdes de tot. Famílies que no tenen res, que cerquen senzillament sobreviure.

Com sol passar, abans que els governs, reacciona la ciutadania que no es queda impassible davant el sofriment de persones, no números, no estadístiques. Famílies que travessen camps erms, nens agafats de les mares, queixes de gent enfilada a un tren… Imatges que toquen la consciència i el cor dels europeus, que recorden quan van ser sotmesos en els foscos anys de feixismes i guerra, a amagar-se o fugir.

Els canvis culturals són lents i passar de la sobèrbia del ric que protegeix la seva fortuna a la humanitat dels qui veuen les altres persones com a iguals i se senten solidaris amb elles, requereix temps, esforços i constància.

Potser des de l’Educació fem el treball més lent, l’acció més minúscula, menys visible. Creem consciència però, acaronem valors. Reconeixem sentiments, ens comuniquem. Petits granets de sorra en un món global.